Joan Comasòlivas

Ai las, quina feina!

Diversos correus electrònics creuats amb l’ANC, que ha actuat d’intermediari en un afer d’interès de l’Arxiu Històric de Sabadell, m’empenyen, el dimecres 4 de gener de 2012, a agafar el cotxe en direcció a Osca. L’objectiu és arribar-me al poblet de Gavasa, agregat de Peralta de la Sal (on va néixer sant Josep de Calasanz), a recollir el que queda del fons personal de Leandre Roura i Garriga (Sabadell, 1887 - 21 de maig de 1969), periodista, escriptor, autor de moltes lletres de sardanes d’autors com ara Daniel Sanahuja i Capella, Saderra, Olivella, etc. A les 8.30 h del matí surto de casa i faig la collada que duu a Martorell. Prenc la nacional, trascollo el Bruc i segueixo la carretera d’Igualada, Santa Maria del Camí, Cervera, Tàrrega, Golmés i Bell-lloc d’Urgell. Seguint la ruta suggerida pels donants, poc abans d’arribar a Lleida, enfilo cap a Torrefarrera i Alfarràs. Tot rodant, em menjo un entrepà i, al coll de Saganta, m’aturo a fer un cafè amb llet. Amb la Canon, faig les primeres fotografies cap als cims nevats de l’Aneto i el Monte Perdido. Poc abans de Benavarri, trenco a l’esquerra en direcció a Peralta i m’aturo, abans d’arribar-hi, al petit nucli de Gabasa. Abans d’entrar-hi, però, arrambo el cotxe en un voral per a gaudir un xic de la vista sobre el barranc i els altíssims pollancres del fons de la vall, mig ofegats per les heures. Les teulades velles de les cases es mantenen bastant senceres. El campanar és acabat de restaurar, si se’n pot dir així, i es mostra visiblement “nou”. Aturo novament el cotxe davant la parada de l’autobús i trec el nas sobre el poble, dubtant d’endinsar-m’hi. Algú em saluda i em fa senyals d’entrar en una finca. M’hi esperen. Són tres quarts de dotze.

Tot just amb els peus a terra, em saluden ben cordialment l’Antonio Jiménez, la seva muller Esther i un noi de pèl moixí que es diu Luís, i que té divuit anys. I un gos petit i festós. Els dic que el lloc és molt bonic i, en aquell precís instant, mirant enlaire veig un estol de voltors sobrevolant els cims calcaris de ponent. Em diuen que n’hi ha un munt, i també trencalossos, que a vegades estimben els seus botins prop de la casa, a l’altra banda del barranc, i després baixen per a buidar-ne el seu contingut preuat. La casa està voltada d’oliveres centenàries, sense esporgar.

Em conviden a entrar i em mostren un grapat de documents que, efectivament, són exemplars mecanoscrits, originals manuscrits i algunes obres publicades de Leandre Roura. Els pregunto d’on han sortit exactament, i em diuen que, com que l’abocador de Gabasa està tancat, van anar a llençar restes de construcció al del poble del costat, anomenat Estopanyà. I que allà van veure aquests papers llençats i els van recollir pensant que podien tenir algun valor. Després, l’Antonio Jiménez s’endinsa a la casa i torna amb uns sobres i unes llibretes d’escola que anaven junts amb la troballa, on hi ha escrits uns cognoms que, diu, deuen pertànyer a alguna família d’Estopanyà. Em proposen de localitzar algú d’allà que tal vegada ho podria saber. I que, entretant, fem una visita a Gabasa i m’hi quedi a dinar. L’Antonio m’ensenya un munt de ràdios antigues, que repara i col·lecciona. N’hi ha alguna de fabricada a Sabadell.

Sortim a dar el volt. M’explica que tenen 8.000 m2 de terreny i que algunes oliveres són centenàries. Per tal de no destorbar-ne una que, segons els més vells, té 500 anys, van construir la casa escairada enlloc de quadrada. Igualet que al Vallès, penso... Anem carretera amunt. M’ensenya l’escola, tancada, i una mena d’era on s’hi balla a l’estiu. A Gabasa hi viuen ell, la seva dona i el noi, i dos més, un home octogenari i un altre, també sol. A l’estiu, diu que arriben a ser... 10. Al voral, els ametllers són plens d’ametlles badades que mai ningú no collirà. Em fa adonar de les ruïnes del poble antic, encimbellades a l’altra banda del barranc. En arribar al coll, veiem el rastre de les barrinades que van obrir pas al nou poble, a principis de segle xx. Al capdavall del barranc sempre hi baixa la mateixa aigua, procedent d’una deu que es troba poc més amunt, on hi ha els primers pollancres.

Allà, al fons, diu, hi havia un molí fariner. Seguint més amunt, em mostra les restes d’un antic molí d’oli, molt colgades per les heures. Encara hi ha una de les moles de pedra. Encara un xic més amunt, m’ensenya un parell d’hortets que hi tenen, ara només tacats per quatre bledes. Algun veí encara hi té unes cols ben maques.

D’allà estant, m’assenyala on són les coves on es van trobar les restes més antigues d’“home aragonès”, de fet era un australopitec. M’explica alguna cosa sobre el poc valor que al poble donen a les coses antigues. Recentment, un forn de pa al bell mig del poble el van omplir de morterots d’unes obres. Tornant cap a casa, ens trobem un home vestit a l’estil soldat, assegut en el pedrís del voral de la carretera. S’embolica una cigarreta. Se saluden i fan un comentari sobre l’oportunitat de preparar la terra de l’hort. L’un diu que fins al març no hi tocarà pas res, l’altre que ho farà aviat. La conversa és breu. Ja acomiadats, l’Antonio m’explica que aquest home vivia a Barcelona i que, per diverses circumstàncies personals, va decidir venir a viure aquí. El contrast és absolut, del tot al no-res... o més aviat del no-res al tot. En arribant a casa els Jiménez, aconsegueixen contactar amb la persona d’Estopanyà que ens pot donar pistes sobre el fons. Havent dinat hi anirem.

La muller de l’Antonio ha fet un gavadal de menjar: patates escalivades, pollastre i botifarra del tros, truita d’espàrrecs de marge, espinacs amb nous i panses, amanida de col de l’hort i bolets de pollancre, que anomenen ostras. Tot ben regat, és clar, amb un vinet del Somontano.

Passem bona estona parlant del futur del noi, que segurament voldrà fer magisteri i haurà de desplaçar-se a viure a Osca. La mare està preocupada per si amb en Rajoy s’acaben les beques. També parlem de la feina de l’Antonio, que és electricista i fa de tècnic de depuradores. Abans de marxar, l’Esther em regala dues carbasses ornamentals, d’aquelles de posar-hi vi.

Havent dinat, cadascú amb el seu cotxe, ens n’anem a Estopanyà, poble de postal, encimbellat dalt d’un turó. Poblet on, em diuen, va néixer Mari Pau Huguet. Pere Fort i la seva muller ens reben amb tota cordialitat. Les ametlles torrades, la coca i el cafè apareixen automàticament sobre l’hule, davant del foc. Pere Fort ha estat el darrer productor de vi del poble. Em fa pensar en el meu pare, i una gernació de coneixements sobre el medi perduts irremissiblement. Ell parla clar i català, un bellíssim i indiscutible català. Ens parla d’un pou de 81 metres de fondària que hi ha a l’entrada del poble, sota una torre de ferro ben visible, que es corresponia amb una mina de manganès, material emprat per fer fondre el ferro. I també d’una altra, no gaire lluny, de la qual s’extreia el material mitjançant cistelles penjades, com un aeri. Pere Fort escolta els meus comentaris amb una mirada aguda i intel·ligent. Fulleja els papers d’en Leandre Roura astorat que allò s’hagi pogut localitzar en un femer del seu poble. Diu, pels cognoms dels sobres trobats, que allò ha d’haver sortit d’una casa coneguda, perquè el propietari va morir fa poc i el nou deu haver fet neteja. Es compromet a mirar d’esbrinar el lligam entre Leandre Roura i Estopanyà i, també, a parlar amb el nou amo de la casa perquè, si hi ha res més, no ho llencin.

Abans de marxar, m’ensenya unes bótes de roure de 2.000 litres i un xerrac rar, de dues mans per a un sol home, per a fer les costelles de les bótes. Amb un cop de cotxe, ens acompanya fins a la façana d’aquella casa. A uns pocs metres, retrobem els cotxes i ens acomiadem, amb una cordialitat sincera, entranyable, amb una amistat travada a base d’uns minuts, pocs, de conversa.

Són tres quarts de sis i el sol és a la posta. Enfilo avall i passo per Camporrells, Valldellou i Castellonroi. Durant una estona no les tinc totes. Vaig sense mapa i amb poc carburant. He anat fent colladetes i la carretera s’ha estretit molt en arribar al barranc del Molí d’en Pubill. Per uns moments he pensat si no m’he perdut, per bé que la posició respecte del sol em diu que no. Finalment, a Castellonroi he retrobat la carretera general, més avall del port de Saganta, i he respirat una mica alleujat.

He fet el camí de tornada amb uns papers vells, unes fotos noves i una experiència que arxivísticament ha estat mig profitosa (els papers haurien de ser molts més i torno amb més preguntes que respostes), però humanament insuperable.

He tornat de pressa i corrents. Fa dotze hores que he sortit: sis de viatge i sis d’estada. Encara he de fer algun encàrrec: demà, passen els Reis.

PD: Faig notar al lector que d’un dia per l’altre i per una decisió política, a Estopanyà jo no s’hi parla el bell català que tant útil fou per a entendre’ns, sinó el LAPAO, dialecte del Naxi parlat a la Xina meridional i a alguns indrets de Birmània i del Tibet.